He deixat la nit penetrar, la soletat arribar a les portes de qui era jo i no m'ha agradat tant com esperava, he carregat l'ànima de llexiu per si fos possibe blanquejar i fer lluir de nou el sol. Em vaig equivocar creient-me poderosa, ho era, sí, però ja no ho som.  He acabat al cul de sac de les emocions i la vida no em té pietat, ni a mi, ni a ningú i ara vé el temps de les veritats, de les hores insomnes i els dies d'escorxar el que queda de nosaltres. Hora de partir del meu " jo important" i reescriure la part mòbil del futur, hora de ralentir i caminar sobre pasarel·les entre els penya-segats. Esper sense mirar al buit. Pas a pas amb les botes posades, intentant no caure, transitant pels detalls, per les petites coses, sospesant la motxil·la per si encara el passat s'atreveix a repenjar-s'hi. Esper aviat deixar enrera la nit, la soletat i les seves brides. Esper no viure lo suficient per no penedir-me, ni tenir temps de mirar enrera on la pols cobreix la memòria. Esper perdre l'esperança a temps just en l'instant abans de perdre l'aire i la llum que quedi.